Ballarem al so que toquin

Només entrar al 2026, hem pogut veure –s’havia oblidat?– com el món continua ballant al ritme imposat pels poderosos. Per mostra, l’esperpèntic episodi del dia 3 de gener, a Veneçuela. Aquest cop ja ni s’ha pretès donar una pinzellada de justificació com s’havia pogut fer per Líbia, Iraq o Síria, no s’ha ni disfressat de defensa de l’ordre democràtic. Ha quedat clar en tot moment que es tractava de petroli. Tota la resta: punyetes! Res de nou sota el cel. És quelcom que ve de lluny. Ja el cop d’estat que va enderrocar el règim democràtic de l’Iran, l’any 1953, va ser conseqüència de la decisió del parlament recentment elegit pel poble iranià de nacionalitzar el petroli. En aquells temps, l’iranià devia ser britànic com ara el veneçolà és estatunidenc! Si algú no hagués entès de què es tractava, l’endemà de Reis, el president Trump ordenava sortir de 66 organitzacions internacionals, una bona meitat de les quals, organismes lligats a l’ONU –ja no servien els seus interessos–, deixant clar, independentment del discurs emprat, amb quin objectiu real havien participat a crear-los. Ara ja no cal dissimular: tot el que els EUA van ajudar a estructurar després de la Segona Guerra Mundial era per servir els seus interessos, no per ajudar la humanitat a avançar vers condicions de vida millors, com es deia. Pobra Europa! El pecat de Maduro no era ser més o menys dictador, ans el de vendre petroli pretenent no usar el dòlar per a la transacció! El mateix que Saddam Hussein o Moammar al-Gaddafi: no pagar quèstia als bancs americans! El que es veu de cara a fora és només el reflex del que no es veu encara del tot que passa a dins. La mort a trets, la setmana passada, de Renee Nicole Good, jove americana de 37 anys, per un agent del Servei d’Immigració i Control de Duanes, que sembla actuar més com una milícia que com a servei de l’Estat, ens en dona una mostra. Gaza, Ucraïna... L’any no neix sota gaires bons auspicis.

El pecat de Maduro: voler no pagar quèstia als bancs americans!