Amb feina però sense casa

Durant anys ens van dir que treballar, estalviar i ser responsable era la fórmula per tenir una vida estable i poder viure tot realitzant els nostres desitjos. A Andorra, però,  aquesta promesa s’està esquerdant, per no dir que ha desaparegut del tot.

En efecte, avui en dia, tenir feina ja no garanteix tenir casa ni viure amb una certa dignitat. Cada cop hi ha més persones amb una nòmina regular i una vida ordenada que no troben pis. Mestres, sanitaris, cambrers, administratius... Persones que sostenen el país, que són indispensables en el seu funcionament i que, paradoxalment, no poden viure-hi decentment. L’habitatge s’ha convertit en un luxe, no en un dret. I quan això passa, alguna cosa falla en el model. Els preus s’enfilen cada vegada més, l’oferta s’ha esvaït des de fa temps i la sensació d’impotència creix. Compartir pis als quaranta, tornar a casa dels pares o marxar del país ja no són excepcions: són opcions reals sobre la taula. Però hi ha una realitat encara més silenciosa: parelles que voldrien separar-se i no poden perquè bé no troben un nou allotjament bé no s’ho poden permetre. Convivències forçades, relacions esgotades, tensions que s’allarguen per pura manca d’alternatives.

L’habitatge s’ha convertit en un luxe, no en un dret

L’habitatge ja no condiciona només l’economia, condiciona la llibertat personal. Ens omplim la boca parlant d’atractiu econòmic, de talent, de futur. Però quin futur pot construir un país que expulsa la seva classe mitjana i encadena la seva gent a situacions que no vol? Quin talent voldrà quedar-se si viure aquí implica renunciar a la intimitat, a l’estabilitat o a la tranquil·litat? No n’hi ha prou amb pedaços ni discursos benintencionats. Cal una política valenta, estructural i sostinguda en el temps. Cal entendre que l’habitatge no és només un mercat: és l’escenari on passa la vida. I avui, massa vides queden atrapades entre quatre parets que no són una llar.