El límit del poder

Els darrers episodis de tensió entre els Estats Units, amb Donald Trump de nou marcant perfil polític, i Veneçuela han reobert un debat que va molt més enllà del futur immediat d’aquest país sud-americà. El que realment està en joc és fins a quin punt el dret internacional continua sent el marc de referència real o esdevé un simple instrument que les grans potències utilitzen només quan els convé. En aquesta reflexió no entro en el fons del debat sobre si el govern de Nicolás Maduro pot ser qualificat de dictadura o de règim autoritari. És una discussió complexa, legítima i amb molts matisos. Però fins i tot acceptant, a efectes d’argument, que Veneçuela visqui sota un règim autoritari, això no pot justificar qualsevol forma d’intervenció externa.

El multilateralisme no és sinònim de debilitat

Les formes importen, i molt. Amenaces obertes, sancions unilaterals de gran impacte econòmic, ingerències polítiques o intents de control des de fora acostumen a tenir un efecte pervers: debiliten la població civil i reforcen els relats interns dels governs que es volen combatre. A més, estableixen un precedent extremadament perillós. Si una potència decideix actuar al marge dels mecanismes multilaterals, el missatge implícit és que la força pesa més que les normes. I això erosiona tot l’edifici del dret internacional.

El multilateralisme no és sinònim de debilitat, sinó de responsabilitat. És cert que és lent, frustrant i sovint insuficient, però continua sent l’únic camí legítim en un món interdependent. El 2026 no pot funcionar amb lògiques pròpies de la Guerra Freda ni amb receptes de pressió que ja han demostrat els seus límits. Defensar que el dret internacional es respecti a Veneçuela no és defensar un govern concret, sinó protegir un principi que, a la llarga, protegeix tots els estats, especialment els més petits.