Sou mínim i butxaca

El 2026 Andorra tornarà a apujar el salari mínim. És una bona notícia: protegeix els sous més baixos. Però quan s’encenen els llums i el Poblet de Nadal omple el centre, la pregunta canvia: amb el mateix sou, fins on arribem entre regals, àpats i desplaçaments?

El Govern manté la fórmula dels darrers anys: l’increment serà el doble de l’IPC del 2025, amb un límit del 6%, i se’n fixarà l’import exacte quan es publiqui la dada definitiva. Mentrestant, l’IPC del novembre era del 2,8% i l’empenta venia, sobretot, de l’habitatge i l’energia. Això explica per què el poder adquisitiu es decideix més a la cistella i al lloguer que al titular.

Nadal és un bon termòmetre perquè concentra despesa en pocs dies i obliga a prioritzar. I la tardor, amb el Black Friday, deixa pistes: a l’octubre les vendes de grans superfícies van pujar en euros, però a preus constants van recular un 0,7%. I, dins la “resta de productes”, on hi ha bona part dels regals, la caiguda va ser intensa. Al setembre, la davallada va arribar al 3,7%. Traduït: sovint gastem igual o més, però ens enduem menys quantitat. I per això una pujada salarial que acompanya els preus és necessària, però no suficient.

Nadal posa a prova el sou: el mínim ajuda, pero no ho és tot

Davant d’això, moltes famílies fan el que faria qualsevol empresa: planifiquen, comparen, avancen compres i busquen opcions més eficients. No és només una qüestió d’austeritat; és d’evitar que el desembre desequilibri el gener. Una idea simple: pressupostar el Nadal a l’octubre i fer-ne seguiment evita que el gener comenci amb pendent. I aquí el salari mínim és una peça, però no l’única.

La clau del 2026 és combinar: salaris que protegeixin, empreses que guanyin productivitat i polítiques que rebaixin pressions del cost de vida (habitatge, energia i competència). Però el debat de fons és quin model volem: un on el salari mínim vagi perseguint els preus, o un on el cost de vida sigui prou estable perquè el sou rendeixi, també quan arriba Nadal.