La dictadura de la mediocritat I

D’anys ençà, comencem a viure una mancança preocupant de professionals.

A la sanitat ens manquen metges, infermeres o fisioterapeutes. La construcció tira endavant els edificis com pot amb un dèficit de fusters, electricistes, “pissarristes” o lampistes. Ens manquen mecànics o soldadors. L’hostaleria comença a patir per trobar cuiners.

El problema més greu no és la mancança actual, és el que ens ve a sobre els anys vinents i que també afectarà aviat altres àmbits que no he citat. Bona part dels professionals citats durant els 10 anys vinents es jubilaran sense que hi hagi ningú per reemplaçar-los. Els joves majoritàriament no volen fer aquestes professions, la immigració que ens arriba no té ni la formació ni l’experiència i la intel·ligència artificial no pot substituir aquests oficis.

Ens cal un canvi cultural i de valors profund

Les causes són variades. Possiblement, la devaluació dels salaris i del poder adquisitiu faci que ja no surti a compte l’esforç i l’estrès de moltes professions. Potser, la digitalització ens ha col·lapsat de creadors de contingut, gurus, experts en màrqueting digital, revenedors i experts en borsa i “trading”.

Així, surt més a compte vendre la teva ànima a l’Instagram que treballar. Tal vegada, els professionals citats es cansen d’aguantar les ordres de l’excés de directius, polítics o buròcrates que tenen jeràrquicament per sobre sense que aportin gaire valor. Probablement, ens hem tornat tan individualistes i tan còmodes que hem deixat de valorar el treball i l’esforç dels altres. Potser, hem eliminat la figura de l’aprenent i el valor de l’experiència.

Penso que ens cal un canvi cultural i de valors profund. La realitat és que o tornem a donar valor al treball o col·lapsem. Ens toca un replantejament de la manera de viure per tornar a impulsar l’esforç, l’acció i l’ofici.