Endreçant

La notícia que el nou hospital d’Andorra estarà preparat per atendre fins a 110.000 persones és molt més que un anunci sanitari. És una declaració implícita sobre el futur del país i sobre el model de creixement que s’està assumint, sovint sense dir-ho obertament. Quan una infraestructura d’aquesta magnitud es projecta, no es fa pensant en l’actualitat, sinó en el país que vindrà d’aquí a vint o trenta anys.

Dimensionar l’hospital per a aquesta xifra vol dir acceptar que la població continuarà augmentant, tant la resident com la flotant. És el reconeixement que Andorra ja no pot funcionar amb serveis pensats per a una realitat demogràfica que ha quedat enrere. En aquest sentit, la decisió és encertada: anticipar-se sempre és millor que arribar tard.

El problema apareix quan aquesta adaptació no és global

El problema apareix quan aquesta adaptació no és global. Un hospital modern i amb capacitat suficient pot conviure amb carreteres col·lapsades, un mercat de l’habitatge tensionat i serveis públics que continuen anant justos. El creixement no es pot gestionar a trossos. Requereix una visió de conjunt que sovint ha faltat en la planificació del país.

La sanitat, a més, és un termòmetre social. Apostar per un hospital d’aquestes dimensions hauria d’anar acompanyat d’una aposta clara pels professionals, per la qualitat assistencial i per una gestió eficient. Sense això, la infraestructura corre el risc de convertir-se en una promesa que no acaba de complir-se del tot.

Aquest projecte també obliga a obrir un debat incòmode, però necessari: fins on pot i vol créixer Andorra. No es pot parlar de sostenibilitat i límits mentre les principals infraestructures es preparen per a un escenari de creixement continu. El nou hospital és una oportunitat per fer-ho bé, però també un avís. El futur ja s’està construint i no admet gaire improvisació.