El valor de no fer res

No és una llista escrita. No té caselles ni alarmes. És una sensació. La d’anar sempre tard, encara que no sàpigues exactament cap a on. La vida, a poc a poc, es transforma en una llista interminable de coses per fer, millorar, assolir o resoldre.

No cal que ningú t’ho demani. La pressió és interna. Sempre hi ha un pas següent. Un objectiu pendent. Una versió millor de tu mateix que encara no has arribat a ser. Quan acabes una cosa, ja n’hi ha una altra esperant. I una altra. I una altra més. No hi ha final.

Estem perdent la nostra capacitat de no fer res

El plaer de fer coses es dilueix quan tot es viu com una obligació implícita. Fins i tot allò que abans era desig o curiositat es converteix en deure. Viure deixa de ser una experiència i passa a ser una successió de tasques invisibles que mai no s’acaben.

No hi ha descans real, perquè el cap no s’atura. Encara que el cos pari, la llista continua. A la dutxa, al llit, caminant pel carrer. El pensament recurrent que sempre hi ha alguna cosa pendent, alguna decisió millorable, algun camí que no estàs explorant prou bé.

Arribar als zero pendents és impossible perquè no existeix. No hi ha cap moment en què la vida et digui “ja està, ja pots estar tranquil”. I potser aquí és on ens equivoquem. Potser no cal arribar enlloc. Potser la vida no era una llista, sinó el que passa mentre intentes completar-la.

Acceptar que sempre quedaran coses per fer pot ser, paradoxalment, una forma de descans. Deixar d’esperar el dia en què tot estarà resolt. I permetre’t viure sense la sensació constant que encara no n’hi ha prou.

Afegir temps, silenci i espais buits pot semblar improductiu, però potser és l’única manera de tornar a sentir que estàs vivint i no tan sols gestionant el que ve després.

Potser viure també és deixar coses sense fer a propòsit, no per desídia, sinó per recordar que no tot necessita ser completat per tenir sentit. Com va dir un filòsof oriental, estem perdent la nostra capacitat de no fer res.