Tornar a casa per Nadal

Qui més qui menys recorda quan als anys vuitanta sonava el ja mític “Vuelve a casa por Navidad”, el missatge tocava una fibra que anava molt més enllà de la publicitat. Aquella Espanya encara marcada per la crisi industrial i l’atur elevat era un país de famílies separades per la necessitat. Molts havien marxat a Alemanya, França o Suïssa, i els retorns de Nadal eren gairebé rituals col·lectius. L’eslògan d’El Almendro funcionava perquè venia alguna cosa més que torró: venia la promesa del retrobament. Andorra vivia una realitat diferent, en plena expansió econòmica gràcies al comerç, el turisme i la construcció, i es convertia en destinació per a molts treballadors espanyols, sobretot catalans, que hi trobaven oportunitats inexistents a casa. Les campanyes de Nadal també tenien un significat especial per a ells: marxaven a Andorra cercant estabilitat i oportunitats, però tornaven per festes perquè la vida al Principat, tot i el creixement, encara era temporal per a molts. L’economia era pròspera, però la societat encara era tancada, i la sensació de “vivir de paso” marcava la quotidianitat de bona part de la immigració. Quaranta anys després, el mapa ha canviat, però no tant com voldríem. Espanya ja no és aquella economia en reconstrucció, tanmateix continua enviant joves cap a fora. I Andorra, ara més diversa i molt més cara, també veu marxar persones que no poden assumir el cost de la vida o que no troben l’estabilitat. Les fronteres econòmiques es mantenen, tot i que amb altres formes. Potser per això el vell “Vuelve a casa por Navidad” manté intacta la seva força. Perquè no era només un eslògan: era un mirall d’un temps en què la llar representava seguretat enmig de la precarietat. I avui, en un món accelerat i desigual, aquell crit de retorn continua recordant-nos que, malgrat els canvis, la necessitat d’arrels i pertinença encara és la mateixa. Tornar sempre ha estat més que un gest: és reivindicar allò que no volem perdre.

Sovint tornar és reivindicar allò que no volem perdre