Cotxes i cues

Queda clar que Andorra no té mar, però el cap de setmana passat vam tenir una autèntica onada de turistes. Un riu metàl·lic alimentat per turistes aventurers que, armats amb paciència meditativa i Spotify Premium, van viure un autèntic caos logístic. Quilòmetres de paciència embotits fins a la frontera. Més de quatre hores atrapats en un pàrquing prop de la frontera perquè s’havien de fer les últimes compres abans de marxar...

El problema, però, no fa riure. Aquest caos recurrent impacta en residents i visitants, tensa la mobilitat i posa a prova serveis, comerços i ànims. Si aquest cap de setmana ha estat un assaig general, el pont de la Puríssima del proper cap de setmana promet ser la gran estrena si ningú hi posa remei. Milers de vehicles arribant alhora, aparcaments saturats, carrers al límit i conductors amb crisi de clàxon i nervis desenfrenats.

Quatre hores atrapats a un parquing

La Puríssima és clau per al turisme i l’economia, però també és la prova anual que el país ha de resoldre d’una vegada els colls d’ampolla de la circulació fronterera i de baixada de pistes. La gestió d’accessos i l’oferta d’aparcament dissuasiu i eficient. Les infraestructures actuals, tot i els esforços, no absorbeixen pics d’afluència tan concentrats. No és un debat filosòfic: és un tema de planificació, coordinació i inversió intel·ligent en fluxos, informació en temps real i alternatives que facin viable el desplaçament sense convertir l’arribada en un esport de resistència. Potser no cal un miracle, però sí prendre decisions amb una estratègia valenta que entengui que el temps del visitant i del resident també és un actiu nacional.

Perquè, al final, Andorra no pot permetre’s que el pont es recordi més per les hores al volant, que per les hores a la neu, les compres o la resta de tots els actius que té el nostre país. Si volem que tornin, haurem de començar per deixar-los… arribar, i això que encara no han començat els controls d’entry-exit...