El desembre pren i no dona

Sense adonar-nos-en, l’any se’ns esfulla. Avui encetem desembre. Van passant els dies, les setmanes i els mesos. A tota velocitat. Sense temps d’assaborir moltes sensacions vitals. Àdhuc amb el dolor de deixar --pel camí-- un munt de persones estimades. En algun cas, eren familiars. També, però, d’antics amics, companys i veïns. Sovint a causa d’una traïdora malaltia, un accident de trànsit, una patologia cardíaca o altres efectes sobtats. Tanmateix i mal que ens pesi, la vida continua. En aquest sentit, a més del refrany del títol, trobo prou eloqüent i aclaridor aquell que diu: “Desembre és l’avi de l’any i gener, l’hereu”. Remarcant temes propers, “al desembre moltes coses es fan quan ja som a fi d’any”. Si tot va a l’hora, “al desembre i al gener, busca un bon recer”. Si més no perquè “aquest mes és un vell que fa arrugar la pell”. El tan esbombat canvi climàtic no impedeix que el fred actuï amb rigor ple. Ara, només ens falta que plogui de forma més o menys regular. Aquest mes ens roba colors. La forta davallada de temperatures ens amaga l’encís de flors estiuenques i els tons menys vius de la tardor. Les hores amb embranzida de llum solar són moltes menys i d’intensitat inferior. Tot plegat ens priva d’estones d’estada i trobades en terrasses de bars. No compartim amistats/companyonies als mateixos indrets. Anem més al cinema i gaudim d’algun film més o menys interessant, però amb calefacció. Comoditat que també ens garanteix una passejada pels grans magatzems, on famílies senceres van a passar la tarda dels dissabtes. Practicant un “esport” nacional, com jo diria: el consumisme esbojarrat associat a Nadal. Paral·lelament, com per art de màgia, ens imbuïm artificialment d’un sentimentalisme humanitari i forçat. Per una banda, prou sé que més d’un lector pensarà que soc utòpic i somiatruites. Tant se val. Tinc el dret, però, a imaginar oníricament un final d’any diferent pel que fa a esquemes habituals. Seria molt demanar que, al llarg dels dotze mesos, fos igual? En una metafòrica “carta als Reis”, em veig amb cor de demanar més nucli i menys parafernàlia. Vull ser dels qui defugen els escarafalls. Canviar percentatges de la nostra balança vital. Ja ho diu la lletra d’una cançó: “Estimats Reis m’he portat malament. Un any més he tornat a fallar. Porteu-me carbó, que no he estat bo”.

Consumisme esbojarrat associat a les festes de Nadal