La sandàlia de Casius

Hi ha històries que travessen els segles i continuen il·luminant-nos com si acabessin de ser escrites. Una d’elles parla de Casius, un senador romà que, després de divorciar-se de la dona més bella de Roma, fou criticat pels seus companys.

Ningú entenia com algú tan savi podia cometre un error tan imperdonable. Fins que un dia, en trobar-se amb aquells que l’havien jutjat, els va lliurar una de les seves sandàlies i els va demanar què en pensaven. Ells la van elogiar: bella, suau, perfecta. Casius només va respondre: “Digueu-me, doncs, en quin punt em fa mal quan camino.”

La lliçó és transparent com el vidre: només qui camina amb les nostres sandàlies pot comprendre les ferides del nostre peu. Jutjar és fàcil; empatitzar, en canvi, requereix silenci, escolta i humilitat.

Empatitzar és caminar amb les sandàlies de l’altre

Empatitzar no és justificar, ni tan sols compartir. És entendre sense aprovar. És mirar amb compassió sense deixar de veure amb claredat. És reconèixer el dolor de l’altre sense haver de compartir les seves decisions. Potser per això l’empatia és tan escassa: demana un cor obert i un ego en calma.

Vivim en temps de judicis ràpids i etiquetes contundents. Però darrere de cada conducta hi ha una història, una ferida, una lluita invisible. L’empatia ens convida a mirar-hi amb curiositat i respecte, no per excusar, sinó per comprendre.

Com deia Carl Rogers, “quan algú t’escolta sense jutjar-te, sense voler-te canviar, és aleshores quan pots començar a canviar de veritat”. Potser això és el que més necessita el món avui: menys opinió i més presència; menys raó i més cor.

Empatitzar és, al capdavall, caminar una estona amb les sandàlies de l’altre, sense oblidar que el camí de cadascú és únic i irrepetible.