Reactius o proactius

Molts de vosaltres haureu vist el documental d’ATV al voltant dels trenta-cinc anys de relació entre Andorra i la Unió Europea. És una bona eina per entendre com el país ha hagut de gestionar una relació inevitable i condicionada pels canvis polítics del nostre entorn. Un documental quasi d’obligatòria visió pels votants dels acords d’associació.

Fins al 1986, amb l’entrada d’Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea, Andorra vivia en una zona de confort comercial sustentada pel fort diferencial de preus. Aquell gir va obligar-nos a negociar un acord duaner que encara defineix part del nostre model, amb unes franquícies que perduren i que han ajudat a mantenir una economia basada en el comerç.

Hem estat un país reactiu: ens movem quan no hi ha alternativa

El 2009 va arribar un altre moment crític: Nicolas Sarkozy, com a Copríncep, va advertir que renunciaria al càrrec si Andorra no adoptava els estàndards de transparència fiscal de l’OCDE. En plena crisi financera, la pressió internacional va forçar el país a trencar el secret bancari absolut i a impulsar reformes que culminarien amb l’IGI i la imposició directa.

Entremig, un pas menys traumàtic però igualment decisiu: l’Acord Monetari del 2011. Gràcies a ell, Andorra utilitza l’euro plenament i pot encunyar monedes pròpies, però l’essència va molt més enllà. L’acord obliga a adaptar regulacions financeres, reforçar la supervisió i modernitzar l’estructura normativa. Va ser una porta d’entrada a un ecosistema que exigeix transparència i solvència i que ha apropat Andorra a l’arquitectura europea, donant credibilitat i facilitant l’activitat econòmica.

En definitiva, hem estat un país reactiu: ens movem quan no hi ha alternativa. Potser ha arribat l’hora de ser proactius, d’anticipar-nos i negociar des d’una posició de fortalesa, com s’està intentant amb els acords d’associació. Escollir la via de reobrir-lo sense rumb clar podria abocar-nos, un cop més, a un escenari d’imposició per part de la Unió.