Entry-exit

S’ha parlat molt –pel que ens ve a sobre– de l’“entry–exit”, unes paraules en anglès que fins fa pocs dies desconeixíem. Si bé el sistema ja va entrar en vigor el mes d’octubre d’enguany, a Andorra no ens preocupava perquè els controls efectius es farien després de la nostra temporada d’hivern... Error, ja que el problema existent hi era, i calia aportar solucions... No obstant, els controls efectius a la frontera s’han avançat al mes de febrer del 2026, gràcies (presumptament) a unes paraules desafortunades d’algun polític que han molestat, especialment, els territoris veïns del sud. Però més enllà de la polèmica verbal, cal mirar de cara a les repercussions reals que tot això té per a Andorra. Perquè, un cop més, el país es troba al centre d’un debat que sovint es construeix des de fora, sense entendre ni el nostre context ni els nostres esforços.

Tornem a ser el blanc de totes les mirades

La realitat és que Andorra ha avançat de manera decidida en transparència, cooperació i alineament amb els estàndards europeus. I, malgrat això, cada vegada que convé trobar un exemple fàcil, tornem a ser el blanc de totes les mirades. Sembla que la nostra petitesa ens converteixi en un objectiu còmode, com si no tinguéssim capacitat de defensar-nos davant narratives que ens desdibuixen.

Les repercussions són evidents: una reputació que s’erosiona, i la tensió diplomàtica que es reactiva. A cada nova controvèrsia, toca tornar a explicar qui som, què fem i per què complim les mateixes regles que els nostres veïns. Tampoc ajuda que els influencers nouvinguts estiguin constantment reiterant a les xarxes que ja no paguen un duro a l’Estat Espanyol i que els mass media parlin de nosaltres dia sí dia també.

Som petits, sí. Però no hauríem de ser febles. Ara toca reforçar diplomàcia, narrativa i confiança. Perquè si no marquem nosaltres el relat, el relat continuarà marcant-nos a nosaltres.