El valor del sòl

Alguns comuns ja han aplicat mesures per contenir el creixement urbanístic amb revisions o modificacions dels plans o suspensions de llicències. Des del meu punt de vista, tot plegat és encara insuficient davant el creixement accelerat que estem vivint. Malgrat això, aquestes primeres passes ja han despertat el descontentament d’alguns propietaris, que ho viuen com una pèrdua de valor dels seus terrenys. És comprensible: una parcel·la perd atractiu quan retrocedeixen els drets per construir. Ara bé, no es pot confondre el valor real de la terra amb una expectativa de guany futur.

Tot i que la Constitució garanteix la propietat privada, el que s’hi pot fer depèn dels plans urbanístics, que tenen l’obligació de servir el bé comú i d’adaptar-se quan canvien les necessitats demogràfiques, ambientals o de serveis. La llei protegeix el dret a conservar la propietat privada, però no garanteix un valor de mercat determinat i, per tant, l’edificabilitat no és un dret adquirit.

La llei protegeix la propietat privada però no la seva edificabilitat

Restringir és sempre més traumàtic que ampliar l’edificabilitat, especialment quan durant anys s’ha viscut amb un planejament massa generós. El nostre país no ha tingut mai una cultura de planificació urbanística a llarg termini, amb prou protecció del paisatge ni prou rigor en la localització dels creixements, que sovint s’han permès en indrets poc idonis, per no dir inadequats. Si Andorra hagués disposat d’una planificació sostinguda en el temps i alineada amb un model de creixement demogràfic realista, probablement ens trobaríem en una situació molt diferent. Potser ara estaríem revisant els plans per reclassificar terrenys agrícoles, tal com fan alguns països amb processos d’upzoning.

Reconec que és fàcil dir-ho ara, quan ningú preveia un creixement tan desbordat com el que tenim. Però potser la situació actual ens recorda que cal valentia per assumir decisions difícils i impopulars que miren més enllà del present immediat.