La veritat de la memòria

Llegeixo a la revista El Cultural que el llibre de no-ficció més venut aquesta setmana a Espanya és Mi verdadera historia d’Isabel Preysler molt al davant d’altres llibres autobiogràfics com el d’Arundhati Roy, David Trueba o del periodista Pedro J. Ramírez. Suposo que des d’un punt de vista ingenu, el lector d’aquest tipus de memòries pensa que té a les mans el relat espontani i sincer d’un personatge que admira o pel qual té certa curiositat del que ha fet a la vida, i qui coneix millor la seva vida que ella mateixa? Però la realitat és que les memòries, les autobiografies, els dietaris… el que s’anomena literatura de gènere, és literatura, és ficció. Una ficció que es basa en allò tan inestable com la memòria, no ja per la possible desmemòria, sinó perquè no tots recordem un mateix fet de la mateixa manera. A tenir també en compte que les editorials esperen un relat emocionant i èpic, i, salvant algunes excepcions, es necessita un escriptor experimentat per crear-lo i és aquí on entra en escena el “ghost writer” que han utilitzat personatges com Elton John o Britney Spears, entre altres. Aquest escriptor-fantasma és qui dona forma a la història i que apareix en els crèdits com a “col·laborador”, un eufemisme que amaga qui ha escrit el llibre a partir de converses i textos en brut. Aquesta pràctica, més habitual del que pensem, pot semblar una traïció per a aquell lector que sent que cada paraula del text surt directament del cor del personatge que admira. Aviat sortiran les memòries de Joan Carles de Borbó, construïdes per l’escriptora Lorence Debray, a partir de testimonis d’amics i coneguts, a més de la recopilació de diferents documents seleccionats, es veu, pel mateix monarca. Per si de cas, feu cas a Stefan Zweig i desconfieu sempre, en les memòries, d’aquells passatges en què el narrador es despulla i es critica perquè aquestes confessions poden estar destinades precisament a amagar un secret encara més inconfessable.