Moure’s per viure

Diu el doctor Kenneth Cooper: “No deixem de fer exercici perquè envellim; envellim perquè deixem de fer exercici”. I quanta raó que té. L’exercici no és només una qüestió de salut, sinó un acte d’amor propi, una manera d’honrar el cos que ens sosté i ens permet viure.

Llegint Generación Silver, del doctor Antoni M. Lluch –un llibre fantàstic–, descobreixo dades que ho confirmen: la capacitat màxima d’exercici que una persona pot realitzar és el millor predictor de la seva esperança de vida, més que l’edat mateixa. Això és perquè l’activitat física regular no només reforça els músculs: també millora la concentració, la memòria, l’equilibri i la salut cerebral, reduint fins a un 32% el risc de patir malalties neurodegeneratives.

Hi ha una veritat senzilla: moure’s és viure

Quan ens movem, el cor s’expandeix, la sang flueix i el cervell es desperta. El cos allibera endorfines que redueixen l’ansietat i el cansament mental, fet que promou el benestar i l’autoestima. Com diu Robin Sharma, “cuidar el teu cos no és un acte d’egoisme, és un acte de respecte per la vida”.

Però més enllà de les dades, hi ha una veritat senzilla: moure’s és viure. Caminar, córrer, nedar, ballar o practicar qualsevol tipus d’esport no són només activitats físiques, són formes de connectar-nos amb la terra, amb l’aire, amb nosaltres mateixos. Quan el cos es mou, la ment es calma, i l’ànima respira.

No es tracta de competir, sinó de persistir. No d’arribar primer, sinó de continuar avançant, de persistir, de no perdre la voluntat i l’ànim. Cada pas, cada respiració conscient, és una victòria sobre la inèrcia, sobre la mandra, sobre el pas del temps.

I és que el moviment, al capdavall, és vida en acció. Com deia Hipòcrates, “si estàs cansat, camina; si estàs trist, camina; si estàs perdut, camina”. Perquè en cada pas hi ha una promesa: la de continuar viu, despert i plenament present.