Rosalia

Lux, el nou disc de Rosalia, ha ocupat bona part de les pàgines de cultura de diaris, revistes i televisions. Agradarà o no agradarà, però segur que no ha passat desapercebut, i quasi tothom ha tingut la possibilitat d’escoltar-ne alguna cançó o fragment. A mi em sembla un treball magnífic, equilibrat, que té una de les qualitats que més admiro en l’art, en qualsevol de les seves manifestacions, la capacitat d’emocionar, en algun moment o altre, amb un fragment de lletra, de música o de veu i posar-te la pell de gallina. Lux ho aconsegueix; navega entre l’emoció i el misticisme en un món cada com més necessitat d’ambdues coses. Toca amb sensibilitat diferents temes i religions, aconseguint una obra que parla per si sola, homogènia en la seva varietat i, sobretot, original. Un disc diferent dels tres anteriors treballs: Los Ángeles, El mal querer i Motomami, que mostra la versatilitat de Rosalia, sense renunciar als seus orígens i endinsant-se en una àmplia varietat de llengües i països. No estem parlant d’un tractat de religió, sinó d’una concepció global que, a parer meu, no pretén anar més enllà que tots venim i bevem de la mateixa font, per molt diferents que siguem. Estic bastant fart de sentir músiques repetitives i lletres que no diuen res, que no porten enlloc i que ens maten amb una sobredosi de chabacaneria (permetin que utilitzi aquesta paraula castellana), o de mal gust, i que massa sovint ens fan refugiar en músiques dels anys setanta del segle passat. Lux arriba com una glopada d’aire, o com el seu títol diu, amb un raig de llum, que falta ens fa. Té els seus amants i detractors, però la música es cola per emissores, xarxes socials i televisions sense respondre a una ideologia en concret. S’admeten crítiques, per descomptat! Perquè, com diu el tòpic, mai plou a gust de tothom, i com esmenta un altre, n’hi ha per a tots els gustos. En el seu poema Última sombra, un dels meus escriptors preferits, Miguel Hernández, va deixar un vers que m’acompanya des de fa molts anys al llarg del camí i que ressona al meu cap moltes vegades: “Siempre hay un rayo de luz en la lucha que deja la sombra vencida.” Aquesta és també la sensació que m’acompanya en escoltar Lux. Gràcies, Rosalia.