Fora de joc
No seria Andorra un fidel seguidor de Hansi Flick. En matèria diplomàtica, el Principat no ha estat mai de tirar la línia del fora de joc al mig del camp. Més aviat és un país amarrategui que busca sortir al contracop quan tot el vent bufa de cara. Vaja, Andorra és –històricament– un país que signa els empats.
En qüestió de setmanes, però, hem encaixat gols amb la mateixa fragilitat defensiva que la que té el Barça sense Íñigo Martínez. Espanya i França ens han deixat en fora de joc per partida doble, demostrant que la diplomàcia serveix de poc quan els interessos dels grans estan en joc.
Els veïns que han de garantir estabilitat ens deixen exposats
Primer va ser Espanya, amb les presses per instaurar el sistema Entry/Exit. Una mesura que pot semblar tècnica, però que complica la mobilitat laboral i turística i posa en evidència una realitat incòmoda: Andorra ja no és atractiva per a la majoria de treballadors europeus. Els salaris no competeixen, el cost de la vida és alt i l’habitatge s’ha convertit en un mur. Sense mà d’obra estrangera, sectors com l’hoteleria, la restauració o el comerç grinyolen.
Després va ser França, posant negre sobre blanc la seva decisió de considerar mixt l’acord d’associació amb la Unió Europea. I tot i que la decisió encara s’ha de revisar al VAR, és una evidència que el foc amic ha arribat.
La paradoxa és evident: els dos veïns que haurien de garantir-nos estabilitat ens han deixat exposats. No per mala voluntat, sinó perquè els interessos d’Andorra simplement no pesen prou. És un recordatori que, en el terreny internacional, la bona voluntat no val si no tens pes propi i alhora una demostració que la diplomàcia andorrana, potser, no passa pel seu millor moment.
L’arribada a l’edat adulta d’Andorra suposa, també, d’una vegada per totes, sortir del paraigua dels veïns i començar a acceptar quines mesures cal aplicar perquè el model econòmic i social del país sigui sostenible i profitós per a les dècades futures. Fer atractiu el país per al talent i la inversió, i guanyar veu pròpia. Perquè, al final, serem petits, però una bona defensa és el millor atac.