Tarda de rugbi
El partit encara la recta final i qui més qui menys veu a venir una marca d’Israel perquè fa molta estona que no passem de mig camp. El marcador és de 14 a 10 quan Adrià Calvó recupera una pilota a 70 metres de la línia de marca rival, agafant Israel amb els pixats al ventre. Marquem, 21 a 10, victòria i una gran tarda de rugbi al Nacional que comparteixo amb el meu amic Canito. La memòria, que no saps mai quan es posa a treballar, em porta a recordar una intercepció similar amb marca fa un munt d’anys de Josep Arasanz jugant contra Espanya al mateix camp. Aquell dia vam perdre i la setmana que me’n cauen 56 veure un partit en què ara qui juga és Arasanz fill em fa ser conscient, un cop més, que cada dia hi ha més història per darrere que per davant. I així ha de ser i així serà. Per a mi i per a tothom. Aquesta tarda de rugbi dels primers freds de novembre és una molt bona manera d’explicar el motiu pel qual la gent de l’oval sent el Nacional com casa seva i com va ser de traumàtic traure’ls d’allà per poder encaixar el projecte gegant de futbol de Gerard Piqué, que, ves per on, sembla ser més feliç que mai a Encamp.
No he pensat en cap moment que jugàvem contra Israel
Mentre camino cap a casa penso que, a banda de veure un munt de policia sense fer res més que vigilar, no he pensat en cap moment que l’equip contra el qual jugàvem era Israel. Els que som aficionats de llarga durada, a pesar que tinguem consciència política i social, preferim gairebé sense adonar-nos que els espectacles esportius siguin refugis de pau davant d’aquest món tan esbojarrat. Però al mateix temps penso: en quin lloc deixa l’activisme andorrà pro Palestina no haver fet absolutament res tenint en compte que el rival era un equip nacional representatiu de l’estat d’Israel? I les coses gairebé sempre són el que semblen i segurament tenim un activisme sentit i compromès, però sense complicar-se gaire la vida, que al final això és Andorra, tots ens coneixem i en cap de setmana hi ha sempre moltes coses a fer per divertir-se.