La taxa Zucman

El govern francès ha intentat, de moment sense èxit, introduir al sistema fiscal una nova taxa, anomenada Zucman, que grava, amb un mínim del 2%, la riquesa neta dels patrimonis superiors als 100 milions d’euros. A parer meu, el principal defecte d’aquest nou tribut és la naturalesa d’impost al capital productiu, no a l’ingrés. Gravar anualment el 2% del patrimoni total penalitza la inversió i la creació de riquesa i, per contra, incentiva la fugida dels capitals cap a altres destins fiscalment més atractius. Això no és només un somni. Cal tenir en compte que aquest patrimoni ja ha estat gravat abans d’acumular-se a través de l’impost sobre la renda, d’impostos de societats o de successions i, per tant, es tracta d’una doble imposició que s’apropa molt a la confiscació. A banda de les obres d’art i dels immobles, la part més important dels patrimonis dels ultrarics està constituïda per accions d’empreses privades familiars. Si s’imposa un gravamen al capital, s’obliga les empreses a descapitalitzar-se o a reduir la inversió a llarg termini, limitant així el creixement econòmic i l’ocupació. La conclusió és evident: davant de l’amenaça d’una taxa d’aquest perfil, els grans patrimonis mouran la residència fiscal i els actius a jurisdiccions sense aquest tipus de gravamen (Suïssa, Mònaco, Singapur o... Andorra).

La història interminable: agafa els diners i corre!

D’aquesta manera, la taxa Zucman es converteix a la pràctica en una subvenció als països de baixa tributació. Després del que ha passat aquests últims anys, sembla mentida que els grans països europeus no hagin après que aquesta sobreimposició només provoca la fugida de capitals. Els nostres veïns són especialistes a intentar posar portes al camp.

Definitivament, aquesta taxa proposada per l’economista Zucman no tan sols no és una solució econòmica a l’insuportable dèficit públic de França, sinó que més aviat és una fantasia fiscal farcida d’ingenuïtat i un càstig inclement a l’èxit empresarial.