La meva Andorra
“La meva Andorra no és aquesta.” La frase és teva. Segur. Perquè vagis on vagis la diu tothom. És un no parar. És ben complicat trobar-te algú que hi posi matisos. Els motius són els de sempre. Un diu les torres i ho connecta amb l’habitatge, un altre la pèrdua inexorable d’identitat per la barreja i perquè tot és ple de forasters estranys, un altre per la quantitat de gent que hi ha per tot arreu i aviat no hi cabrem, i un altre pels youtubers que porten cotxes que fan molt soroll i són uns fatxendes. I l’opinió és com els culs, tothom en té i es fa servir sovint. I igual que passa amb el pompis, les opinions pròpies sempre ens sembla que fan molt bona olor. I, lamentablement, no és així. Algun dia haurem d’aterrar, imagino, en aquesta Andorra. Per molt desfigurada que estigui, és el lloc on seguim fent la vida. I si la conversa només la formen laments és complicat que puguin entrar arguments.
La frase és teva. Perquè vagis on vagis la diu tothom
La setmana de vacances escolars el país exhibeix la seva capacitat polièdrica. A la major part de la funció pública els horaris s’adapten per poder conciliar i els que tancaven a les 16 hores et trobes que tanquen a les 14.45. Res a dir. Fins i tot és normal. Com ho deu ser també que qui pugui s’organitzi la vida garapinyant hores d’aquí i d’allà i faci un viatget amb les criatures. Acostumen a ser setmanes en què l’activitat s’atenua fins al punt que segons quines coses en segons quins mostradors no se t’acudi demanar-les. I tot flueix sense problema. A més, fa ben poc que el Govern els ha apujat el sou a tots. I, compte, em sembla bé i no hi poso cap ironia. Però deixeu-me rematar la columna. Us heu fixat que la immensa majoria dels que més protesten no aguantarien ni un dia treballant en una perfumeria, de cambrers en un restaurant o dempeus en una botiga? Us heu fixat que des dels temps d’aquella Andorra que sí que deu ser “la teva”, els que més poden queixar-se són els que menys ho fan perquè callen i treballen com a bèsties. I a sobre encara ens els mirem amb condescendència.