Una nova generació

Encara recordo la primera vegada que els pares em van comprar un telèfon mòbil, era potser la cosa més senzilla del món. Un mòbil de tapa sense càmera que no tenia Whatsapp, només el famós saldo i el mític Snake. No me’l van comprar per capritx o perquè jo el demanés, simplement ho van fer perquè durant els últims anys de la primària tenia per costum anar els divendres a l’skatepark amb els amics i, preocupats que pogués passar una cosa, em van donar una eina per poder-se posar en contacte amb mi en cas d’accidents. No va ser fins a l’ESO que no vaig tenir el meu primer mòbil tàctil. Ara, més d’una dècada després, camino pel carrer i no és estrany veure nens i nenes de tan sols 6 o 7 anys amb mòbils. Sorprenentment, als restaurants és on més noto com els pares prefereixen que els fills estiguin a càrrec d’un mòbil abans que fer-se responsables d’ells. No hi ha crits, no hi ha nens jugant amb els coberts, només una família menjant en silenci amb uns fills que posen més atenció a estímuls digitals que a la mateixa realitat.

Els menors ara socialitzen a través del telèfon

Fins a quin punt és viable deixar que un dispositiu faci de pare per a nosaltres? Després molts se sorprenen perquè els seus fills desenvolupen addiccions al telèfon quan, si ens posem a pensar, ells mateixos li van facilitar accés il·limitat des de ben petits només perquè així es comportaven o estaven tranquil·lets. I la gran qüestió arriba quan ens preguntem què hem de fer. Més control parental? Prohibir que els joves puguin tenir els mòbils fins a certa edat? Ensenyar als pares?

El que queda clar és que fins a certes edats no és normal que els nens tinguin o interactuïn amb els mòbils. Hauríem de permetre que es desenvolupin amb normalitat, que juguin, que plorin i, sobretot, que descobreixin i explorin el món no com a internautes, sinó com el que són: nens. Molts hem crescut sense mòbil i ara estem donant pas a generacions que semblen no ser capaces de socialitzar, si se’n pot dir socialitzar, sense tenir-ne un.