El dol silenciat

Ja fa uns dies que l’Ignasi ens explicava al programa Sense ficció com després de set anys estava preparat per explicar la història del seu fill Pep, que va morir amb només quatre mesos. També ja fa uns dies que els crisantems omplen els aparadors de les floristeries pel vell costum d’anar a portar flors als nostres morts, com també ja fa uns dies que els carrers es van omplint d’artefactes que ens anuncien un costum més nou, el de l’encesa de llums de Nadal. En el que no hem canviat gaire és en com afrontem la mort. Encara que és una realitat inevitable, continua sent un dels grans temes silenciats. De fet, ara encara la passem més per sobre en canviar el dol a casa per fer-ho a porta tancada, en hospitals o tanatoris, dos dies de baixa laboral, i tornem-hi, la vida continua. Una bona manera de negar el dolor, com si no pensar-hi el fes desaparèixer. Per què som tan reticents a donar els nostres òrgans després de morts? Per què quan tenim un company, un amic… ens limitem només a donar-li el condol i ens n’oblidem? Per què quan a un infant se li mor algú, evitem que els altres ho sàpiguen o els diem que és allà dalt, al cel? És evident que la mort és un trasbalsament, perquè quan apareix desafia i fa trontollar tot el que crèiem saber. I per aquesta mateixa raó és important parlar-ne, de la mort, en totes les edats i en tots moments. L’hem de naturalitzar, perquè com simbolitzen les flors que oferim als difunts, la vida és fràgil i la bellesa efímera, perquè la mort és part de la vida. A banda de les interpretacions que ens puguin donar les nostres creences religioses, si en tenim, la realitat és que no hi ha res més que això i el que millor podem fer és cuidar els que tenim a prop, sobretot quan pateixen el dolor de la mort. Com diu Ferran Morell, la realitat és que som com ovelles, un dia es moren i s’ha acabat, per això cal centrar-se a deixar aquest món millor del que el trobes. Si coneixeu algú que està de dol, feu-li un truc!

Quan la mort apareix fa trontollar tot el que crèiem saber