Una Andorra per a tots?

Aquesta setmana dues notícies han estat protagonistes de la premsa nacional. La primera, feia referència a la construcció de dues noves torres a Escaldes, que s’ubicaran on actualment hi ha un parc infantil i que oferiran habitatges de tres i quatre habitacions a partir d’un milió, fins a més de dos milions d’euros. La segona descrivia un nou programa del Govern en relació amb l’adquisició d’un primer habitatge de propietat, sempre que aquest tingui un preu màxim de 600.000 euros i es reuneixin diversos condicionants. Aquesta és l’Andorra per a tots que volem? Una Andorra on les promocions de luxe, cada vegada més nombroses, escapen completament de les possibilitats de la majoria de ciutadans, ja que estan destinades a inversors estrangers que únicament tenen com a objectiu fugir de la pressió fiscal dels països d’origen? Una Andorra on els joves i les famílies locals es veuen abocats a compartir pisos, marxar del país o acceptar habitatges de dimensions mínimes a preus desorbitats, siguin de lloguer o de compra? Els programes d’ajut a la compra d’habitatges del Govern, tot i que tenen com a objectiu alleugerir aquesta situació, no ataquen el problema de fons, és a dir, els preus fora de control i una planificació urbanística orientada més al benefici immediat que a la cohesió social. Facilitar crèdits o subvencions pot ajudar puntualment, però no resol el fet que la majoria no pot accedir a un habitatge digne. Cal que els nostres joves s’endeutin per a cinquanta anys per poder comprar-se un pis de dues o tres habitacions en una de les parròquies centrals, amb una ajuda puntual del Govern durant els set primers anys? La promesa d’una Andorra per a tots s’allunya cada vegada més de la realitat quotidiana. Si el país continua privilegiant l’arribada de capitals i residents passius per sobre del benestar dels seus habitants, el risc és clar: convertir-se en un territori de luxe en detriment de la pròpia població.

S’allunya cada vegada més de la realitat quotidiana