El nou ordre mundial
Fent voltes per YouTube fa un parell de dies vaig topar amb un vídeo més que recomanable per als temps que venen. Principios para enfrentarse al Nuevo Orden Mundial, por Ray Dalio, es titula la peça, que fa referència a un llibre que encara recomano més.
Ray Dalio, un dels inversors més influents del món, alerta que els imperis i les societats segueixen cicles: neixen, creixen i decauen quan s’acumula el deute, la desigualtat i la pèrdua de cohesió. Segons ell, estem entrant en una nova etapa històrica marcada per l’endeutament global, les tensions geopolítiques i l’ascens de noves potències com la Xina. I, òbviament, en el llibre no es fa referència al petit país dels Pirineus, però em pregunto si a Andorra també s’està començant a instal·lar un nou orde –que no seria el mateix que un nou partit al Govern.
La lògica de Dalio, de forma més que resumida, vindria a ser que després d’un període de bonança econòmica, la productivitat es redueix, fet que provoca que els estats s’hagin d’endeutar, generant més desigualtats, que porten tensions socials i, en darrera instància, un canvi en l’ordre del poder.
No soc absolutament ningú per anticipar-me al futur –que vindria a ser l’objectiu final de la teoria de Dalio–, però sí que començo a veure que la incapacitat que tenim els joves per generar projectes a llarg termini –bàsicament perquè hipotecar-nos i arrelar és una quimera– comporta una frustració contínua que degenera en insatisfacció constant, fins al punt de voler enviar a pastar el sistema.
La cohesió social és, doncs, un valor estratègic. Andorra, amb una població diversa i un creixement constant, ha de vetllar perquè el progrés econòmic no generi fractures. L’èxit no pot ser només macroeconòmic: ha de ser compartit, percebut i sostingut.
El missatge de Dalio és clar: cap nació és immune als grans cicles –tampoc les petites. Però Andorra pot decidir si vol ser una espectadora dels canvis o una actora conscient. En temps d’incertesa, la clau no és tancar-se, sinó adaptar-se. El nou ordre mundial no és una amenaça, sinó un repte per definir quin paper volem jugar en el futur que ja s’està escrivint.