Dret civilitzat

En tot dret civilitzat, la primera llei és la que garanteix a totes les persones els mitjans per a una existència digna, en particular a través de la provisió d’oportunitats reals de treball. D’aquí ve la importància del dret social al treball, que ha consagrat l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans per part de les Nacions Unides.

Per això és sorprenent que, durant molt de temps, s’hagi assumit amb naturalitat –fins i tot per part de governs progressistes– que la privació (expropiació, podria dir-se) del treball sense justa causa no sols no havia de prohibir-se, sinó que fins i tot havia de facilitar-se mitjançant les lleis. Es liberalitzen les causes i es rebaixa el cost, encara que no hi hagi ni motius reals ni formes adequades per privar l’ésser humà d’un dret fonamental. Malgrat l’evidència d’aquesta situació, constatada fins i tot en el si d’aquest club dels països de l’OCDE.

L’existència de topalls promouria
la planificació

El sistema legal ha d’establir uns topalls. Caldria preguntar-los: acceptarien posar topalls màxims a la indemnització per incompliment de la normativa de prevenció de riscos laborals emparant-se en la suposada seguretat jurídica?

Creuen que el fet que no existeixin aquests topalls, que es prevegin sancions dissuasives –algunes, fins i tot, penals– i que es rescabalin les víctimes dels accidents de treball pels danys causats per l’incompliment de les mesures de prevenció frenen la contractació laboral en general o d’algun col·lectiu en particular?

Sembla evident que l’existència de topalls promouria la planificació i, el que és pitjor, l’incompliment de la normativa de prevenció. El mateix símil es pot aplicar a la regulació del trànsit: l’existència de sancions dissuasives i el rescabalament complet de les víctimes d’accidents no sembla que alteri l’afluència del trànsit.