Abraçar el risc
La poesia immortal de Guillaume Apollinaire, amb la seva lírica convocatòria “Vinguin a la vora. No, caurem. Vinguin a la vora. No, caurem. Van anar a la vora. Ell els va empènyer i van volar”, encapsula de manera sublim l’essència de transcendir la nostra zona de confort per abraçar el risc. Aquest concepte, intrínsecament vinculat a l’experiència humana, és un catalitzador poderós per al creixement i l’autorealització.
El concepte de zona de confort és una metàfora dels límits autoimposats que ens acorralen en la seguretat del conegut i predictible. Encara que hi regnen la tranquil·litat i la familiaritat, també és un reducte en què el potencial d’un pot llanguir en la complaença. Apollinaire, amb la seva invocació poètica, ens incita a qüestionar aquests límits, a desafiar l’statu quo de la nostra existència.
Quan ens sentim incòmodes és quan realment creixem
La resistència inicial en el seu vers “No, caurem” és un ressò de les inseguretats i aprensions que nien en el més profund de la psique humana. Aquest temor, que pot prendre la forma d’una por al fracàs, al judici dels altres o fins i tot a l’èxit mateix, actua com una barrera invisible que ens impedeix explorar els horitzons de les nostres capacitats.
Apollinaire ens proposa un acte de fe: l’empenta cap a allò desconegut. Aquest acte simbolitza una ruptura decisiva amb allò familiar, impulsant-nos a desplegar les nostres ales en un espai on no hi ha garanties, només possibilitats. En aquest buit, a punt de l’abisme del desconegut, és on es revela la nostra veritable fortalesa i resiliència.
El risc, lluny de ser un salt imprudent cap a allò desconegut, s’ha d’entendre com una acció deliberada i conscient. Suposa un balanç entre la valoració dels perills i la confiança en les nostres habilitats per navegar-los. En aquest context, el risc es converteix en un acte d’autoafirmació, un testament de la nostra capacitat per adaptar-nos i evolucionar.