L’ecologia del postureig

Ser sostenible està de moda. I com tota moda ha deixat de ser una convicció per convertir-se en un complement. Comprem samarretes orgàniques amb etiquetes verdes, però no preguntem qui les ha cosit ni en quines condicions. Passegem amb bicicleta de disseny, però demanem sushi embolicat en plàstic i servit en safates que viatgen més que nosaltres. Portem ampolles de vidre reutilitzables mentre canviem el mòbil cada any, convençuts que la funda biodegradable compensa l’extracció de cobalt i el rastre de carboni que ningú vol mirar de cara.

L’ecologisme s’ha reduït a una estètica d’aparador

L’ecologisme que hauria de ser una resposta profunda a una crisi global s’ha reduït a una estètica d’aparador. Com si el problema fos la bossa de plàstic i no la necessitat compulsiva d’omplir-la cada setmana amb coses que no necessitem. Ens agrada l’eco quan és bonic, quan ens permet fer una història a Instagram, penjar una foto amb una tassa de bambú i escriure salvem el planeta amb hashtags enginyosos i cares somrients.

Però desapareixem quan es parla de decreixement, de renúncies, de canviar hàbits que incomoden, de consumir menys i no millor. Vivim en una època en què la coherència s’ha tornat incòmoda i gairebé sospitosa. Preferim l’impacte visual a l’impacte real. I així l’ecologia del postureig ens tranquil·litza la consciència mentre seguim escalfant el planeta amb somriures autosatisfets i publicacions calculadament inspiradores.

El problema és que el planeta no necessita fotos, sinó fets. No vol hashtags, sinó decisions valentes. No vol bosses de tela amb eslògans, sinó menys bosses, menys eslògans i més accions concretes. L’autèntica sostenibilitat comença el dia que deixem de voler semblar sostenibles i comencem, en silenci, a ser-ho.

Quan entenguem que reciclar és menys important que reduir, que reduir és menys important que replantejar-se la manera de viure i que viure amb menys potser és la forma més digna i radical  de salvar allò que compartim entre tots.