Salvatges

Hi ha imatges que es claven a la memòria com una espina. Un grup de menors colpejant brutalment altres infants, i encara més, enregistrant-ho i difonent-ho com si fos un trofeu. Quin món estem construint quan la violència es converteix en espectacle? Quan el dolor de l’altre deixa de commoure i es transforma en simple contingut per compartir? Quan és motiu de mofa i riures?

La societat no pot mirar cap a una altra banda. No estem parlant d’una bretolada passatgera, sinó d’una pràctica sistemàtica i cruel, que humiliant i denigrant converteix la víctima en objecte. La gravetat és doble: el mal físic i psicològic infligit, i la deshumanització que mostra qui agredeix. Que aquests actes siguin comesos per menors no els fa menys intolerables, ans al contrari, ens interpel·la amb més força: què està fallant en l’educació, en les famílies, en les institucions? Per què un simple vídeo d’una xarxa telemàtica de desconeguts es converteix en el model a seguir dels adolescents? En un vídeo viral que tots miren i copien?

Es tracta d’una pràctica cruel i humiliant

És imperatiu reaccionar. Calen mesures clares i contundents: responsabilitzar els agressors amb conseqüències reals, oferir suport psicològic a les víctimes i treballar amb urgència en la prevenció. L’escola ha de ser espai de respecte, no un escenari de por. Les famílies han de recuperar l’autoritat moral, transmetre límits i valors. I les plataformes digitals han de deixar de ser còmplices, retirant de manera immediata aquest tipus de contingut repugnant.

La indiferència ens faria còmplices. No es tracta només de condemnar aquests fets –que, òbviament, són del tot condemnables i reprovables–, sinó d’actuar fermament per evitar-ne la repetició. La violència no pot ser el llenguatge de la joventut. El futur no es pot construir sobre cops de puny i rialles cruels, sinó sobre la dignitat i el respecte. I això ens obliga a tots: institucions, famílies i ciutadania.