Reactivitat política

Cada vegada hi ha més evidències que el creixement demogràfic a Andorra és massa accelerat. La pressió sobre l’habitatge no és l’únic símptoma: la premsa ha posat en relleu aquests dies les llargues cues al sistema sanitari i la manca de mà d’obra, en un moment en què el Govern estudia reduir les quotes.

En aquest context, apareixen polítiques reactives com ara la proposta de modificar la Llei qualificada d’immigració per incrementar la inversió obligatòria dels residents passius, o la voluntat de limitar les quotes de temporers. Es tracta de mesures que responen més a la urgència del moment que a una estratègia a llarg termini. I quan la política és reactiva, la incertesa i la frustració ciutadana poden créixer.

Quan no es planifica, el creixement es converteix en improvisació

Una de les principals funcions dels polítics és la de governar amb visió i planificar a mitjà o llarg termini. En aquest sentit, cal determinar fins on i com volem créixer, amb una mirada global que impliqui totes les institucions. Però ara mateix només veiem passos aïllats, sense un pla nacional conjunt. Encara veiem reactivitat en lloc d’una proactivitat que vetlli per les generacions futures.

Certament, cercar el bé a llarg termini sovint no és el que esperen els votants actuals. El bé del demà habitualment va en contra dels desitjos immediats d’avui. Però el pa per avui pot acabar sent la gana per a demà.

L’actualitat a França n’és un exemple: el govern ha intentat aprovar uns pressupostos d’austeritat per reduir el dèficit i el deute públic, responent a una necessitat tècnica i a les pressions europees i financeres. Però aquestes mesures són viscudes com una agressió pels ciutadans, que perceben un nou atac a un estat del benestar ja tensat.

Quan no es planifica, el creixement es converteix en improvisació i els costos socials els assumeix la ciutadania. Planificar és difícil, però és l’única manera de garantir que Andorra continuï sent un país amb qualitat de vida per a tothom.