Els premis literaris a debat

El ministeri de Cultura vol posar fil a l’agulla al batibull de Premis literaris amb una nova estratègia, de fet no tan nova, però sí inèdita al país, per reflexionar sobre els premis literaris que se celebren a Andorra, amb una llarga tradició, com el Premi Fiter i Rossell de novel·la. És evident, que els premis literaris necessiten un nou enfocament perquè han funcionat de la mateixa manera una bona pila d’anys tenint en compte que el context històric ha canviat i les necessitats dels editors i dels escriptors actuals no són les de l’any 1987 quan es va crear el Fiter i Rossell o el Carlemany el 1994, el qual, malauradament, van tunejar el 2011. La nova estratègia del Ministeri s’ha iniciat amb una reunió per demanar opinió a algun editor, alguna empresa de comunicació, alguna associació cultural, algun escriptor i algú més. Esperem que la ronda d’opinions arribi als veritables protagonistes. La premsa se n’ha fet ressò i n’hi ha que han aprofitat per fer-ne populisme i començar amb el tòxic argument del malbaratament posant xifres amb sis zeros perquè automàticament la vox populi ho associï als seus propis ingressos i amb adjectius com “generós”, per deixar clar que el premiat/da no n’era mereixedor/a. Un altre argument oportunista amb el desig de posar en evidència com en són aquests premis, d’obsolets, és que no hi ha cap autor de renom, com si el premi hagués de ser per a persones il·lustres perquè pagui la pena la despesa i oblidant que un bon veredicte, en molts casos, és l’inici d’una qualitativa trajectòria en un futur, i sinó que li’n demanin l’opinió, que ja ho han fet, al guanyador del Premi Carlemany del 2006 quan aquest premi era un dels més ben dotats en l’àmbit de la literatura catalana, això sí, com alguns diuen “a cop de talonari”. Però resulta que part del talonari prové de diners públics, ben emprats si fan que es parli d’Andorra quan es parla de cultura i no pas quan es parla d’altres assumptes més banals.

Els diners per a la cultura no són mai malbaratament