L’Andorra dels 100.000

Fa dies que sentim a parlar de l’Andorra dels 100.000. És aquell dimoni que hi ha sota el llit, el qual t’omple el cap de malsons quan ets petit. És una evidència que Andorra està arribant a un límit –que no tinc gaire clar quin és. Però en tot cas sembla que estem arribant al final del trajecte.

Entre discursos inflamats i receptes improvisades, sembla que alguns pensin que l’única manera de posar ordre és abaixar la barrera de cop i volta, com si el país fos un pàrquing ple (de fet, ho és).

Limitar el debat migratori a una qüestió numèrica és un error

Andorra ha crescut i s’ha fet important perquè hi han arribat persones disposades a sumar. Limitar de cop i sense criteri és oblidar que, com deia Karl Popper, “tota política ha de ser judici a llarg termini i no reacció a curt termini”. Si no volem que l’Andorra dels 100.000 es converteixi en l’Andorra dels 100 problemes, millor que els límits siguin intel·ligents i no improvisats.

La qüestió no és si hem de posar límits –tothom sap que sí–, sinó en què els basem. És més útil un enginyer que ens ajudi a diversificar l’economia que un inversor que només compra metres quadrats per tancar-los amb clau. En paraules de Montesquieu, “la prosperitat d’un estat depèn del nombre de persones que hi treballen i hi produeixen”. Per tant, centrar la qüestió del debat migratori en una simple qüestió numèrica és un error, com també ho és centrar-ho de forma exclusiva en quina ha de ser la inversió dels residents passius.

En primer lloc, perquè les empreses del país segueixen demanant mà d’obra. En segon, perquè cal seguir impulsant sectors econòmics que permetin diversificar l’economia. I en tercer, perquè forma part de la naturalesa d’Andorra atreure talent per competir amb les potències veïnes. En resum, un país no és un club exclusiu, ni tampoc un supermercat de mà d’obra. I el futur, o el construïm amb cap, o ens el menjarem amb patates.