Es lloga habitació

La mare morta fa dos dies. L’empresa que havia endegat amb les dos germanes ha fet fallida gràcies a les polítiques en matèria de relacions exteriors del flamant nou president, que, malgrat la seva excel·lent educació en els millors col·legis catòlics, no va poder evitar el sobrenom d’El Loco pels seus rampells i la seva retòrica agressiva. Li parlen d’un petit país a Europa on pots treballar durant una temporada. També li han dit que Europa és cara i que el preu del lloguer fa difícil trobar allotjament. El pare, metge jubilat, li recorda aquell dia que va arribar plorant de la universitat, no podia entendre com després de dos anys estalviant, el seu somni de comprar aquella Canon EOS 300+ s’allunyava fins a l’infinit per la caiguda de la moneda. Els pares ja hi estaven avesats, sempre era així, ella es va començar a fer adulta en aquell mateix moment en què va veure com aquella càmera que des de feia temps era a l’aparador del costat de casa s’allunyava d’ella per sempre. Ara ja podia amb tot. Arriba al seu nou destí, de seguida troba feina. Hi ha molta demanda de mà d’obra al sector serveis, tot i que no té experiència. El problema és trobar allotjament. Li diuen que algú lloga una habitació. Mentre la parella li explica les condicions, ella escolta, i assenteix. Res serà pitjor que tot el que ha viscut en pocs mesos a casa seva. Les paraules li ressonen al cap: una habitació, sense dret a cuina ni dutxa, 500 euros. Si ho compara amb les seves germanes que estan fent temporada a Eivissa, una habitació per a les dues 1.500 euros, no està pas malament. Ja hi està instal·lada, treballa de dependenta i, de tant en tant, fa hores en un bar de copes. Això de no tenir dret a dutxa, el seu cos ho porta molt bé; de fet, cada dia va al gimnàs, i evidentment, aprofita la dutxa. El seu estómac porta pitjor no menjar calent. Ara ha aconseguit un pis de lloguer. Ha quedat lliure l’habitació sense dutxa ni cuina per si algú hi està interessat/da.

La bombolla immobiliària i la misèria humana