Només dos metres

Al llibre La riquesa que els diners no poden comprar, Robin Sharma rescata una de les faules més colpidores de Lev Tolstoi: “Quanta terra necessita un home?” En ella, un home obsessionat amb la riquesa rep l’oportunitat de quedar-se amb tota la terra que pugui recórrer a peu en un sol dia, amb l’única condició de tornar al punt de partida abans de la posta de sol. Cegat per l’ambició, camina i corre cada vegada més lluny, fins que cau extenuat. Mor just abans de tornar al punt inicial. L’única terra que finalment li cal és la d’una tomba: dos metres.

Aquest relat ens sacseja perquè parla de nosaltres. En un món on tenir sovint preval sobre l’ésser, correm amb pressa per conquerir més espai, més diners, més aplaudiments... Però, quin preu paguem? L’estrès, la desconnexió interior, les relacions superficials, el silenci de l’ànima. Vivim esgotats per assolir objectius que potser no ens fan més feliços.

Visquem amb més presència, amb més veritat i amb més cor

Sharma ens recorda amb delicadesa i fermesa que la veritable riquesa no es troba a fora, sinó a dins. Ens parla de la Teresa de Calcuta, que dormia en un llit auster però amb un cor immens. O de Gandhi, que posseïa només mitja dotzena d’objectes, però irradiava saviesa i pau. Eren pobres de coses, però immensos d’esperit.

No es tracta de renunciar a créixer, sinó de no perdre’s en el camí. La vida no es mesura pels metres de terra conquerida, sinó per la petjada que hi deixem. Per l’amor que hem donat, el bé que hem fet, la pau que hem sembrat.

Quan arribi el final -lluny, esperem-, només necessitarem dos metres de terra. Però que darrere nostre quedin quilòmetres de vida viscuda amb sentit.

I mentre aquest dia no arriba, fem-nos una pregunta senzilla, però poderosa: estic vivint d’acord amb allò que realment té valor? Potser cal deixar anar una mica de pes, alliberar-nos d’aquesta urgència per tenir més, per mostrar més, per córrer més. Potser només cal, simplement, viure amb més presència, amb més veritat i amb més cor.