La trampa de la polarització

Diu Umberto Eco que “les  xarxes socials han donat dret de paraula a una legió d’idiotes”. Segurament té raó. Però ell és el primer idiota. Jo el segon. Vivim temps de posicions extremes i de pancartes davant dels hotels.

Les xarxes socials, el debat polític i fins i tot les converses de cafè es construeixen cada cop més sobre una lògica de nosaltres contra ells. Aquest fenomen no és nou, però avui sembla haver-se convertit en la regla del joc. I Andorra tampoc n’és immune.

La democràcia necessita per naturalesa el desacord

La polarització simplifica la realitat. Els matisos, els dubtes i les contradiccions –que són l’essència mateixa de la vida en societat– desapareixen.

Tot es redueix a triar bàndol. I la conseqüència no és cap altra que s’amplifiquen els extrems en detriment d’una complexitat inherent a la vida en comunitat.

Però, per què ens polaritzem? D’una banda, perquè és còmode: és més fàcil repetir un eslògan que argumentar amb dades. De l’altra, perquè la lògica de la immediatesa i l’impacte premien el missatge contundent i no pas la reflexió pausada.

Però hi ha una responsabilitat col·lectiva que no podem defugir. Si només escoltem qui pensa com nosaltres, acabem vivint en cambres d’eco que ens allunyen de la realitat compartida. En paraules d’Aristòtil, “la virtut està en el terme mitjà”. La democràcia necessita per la seva pròpia naturalesa desacords, però també la voluntat d’escoltar i trobar punts de trobada.

En un país petit com el nostre, on les distàncies físiques i humanes són curtes, la polarització és encara més perillosa. Perquè no ens podem permetre convertir-nos en veïns enemistats, sinó que ens cal ser comunitat. La clau, potser, és recuperar l’espai del matí. “La llibertat és el dret de ser diferent.” No