Comparació

Comparar-nos amb els altres forma part de la condició humana des de sempre. Pot ser un mecanisme positiu quan ens serveix de model d’aprenentatge, com a referència per créixer o com a font d’inspiració. El problema comença quan es transforma en un mecanisme que alimenta l’enveja, la insatisfacció i una competitivitat tòxica que pot afectar el nostre benestar.

Amb les xarxes socials, l’efecte negatiu s’ha amplificat. S’hi exhibeixen els millors viatges, uns cossos molt cuidats o els productes més desitjats, però gairebé mai es mostren errors, fracassos o la rutina. És un aparador selectiu d’èxits, felicitat i bellesa que, de manera gairebé inevitable, condiciona la mirada amb què ens jutgem a nosaltres mateixos. Ja no ens comparem amb els amics o els companys de feina. Ens comparem també amb persones desconegudes que projecten imatges idealitzades i molt sovint inabastables. A més, aquest fenomen deixa de ser puntual per esdevenir constant, alimentat per algoritmes dissenyats per augmentar la probabilitat de veure allò que ens crida l’atenció. Cadascú és lliure de mostrar el que vulgui, però quan aquestes imatges idealitzades esdevenen la norma, poden impactar silenciosament l’autoestima i derivar en ansietat. La comparació en si mateixa no és un problema, sinó la manera com l’hem transformat. Vivim massa pendents del que fan els altres amb el risc de perdre l’autenticitat de la nostra pròpia vida. El repte no és deixar de comparar-nos, sinó aprendre a fer-ho de manera conscient: saber amb qui i per què, sense oblidar que la felicitat no depèn ni dels viatges que fem ni de les coses que acumulem.

El veritable desafiament és evitar caure en el parany de la falsa felicitat que es projecta a les xarxes socials i, sobretot, assumir la responsabilitat de donar eines a les noves generacions perquè entenguin que darrere de les pantalles no hi ha vides perfectes, sinó persones tan imperfectes com nosaltres.