La por

La política té un punt estupefaent perquè és possible que la seva anàlisi et pugui portar a pensar que la civilització és un invent que només sobreviu si va rebotant en les seves parets. I no és veritat. El món cada dia aixeca la persiana a molts llocs amb costums i lleis diferents i al final del dia les històries que comparteixen les famílies després d’una jornada de feina o estudis segurament tenen poc a veure amb temes polítics i sí amb el fet d’estar junts. Nosaltres tenim molta sort. Bona part dels habitants del planeta es canviarien pels que vivim aquí. Andorra és un bon lloc per viure.

Hi ha feina, seguretat, un clima que ajuda, un entorn natural bonic i uns serveis que funcionen. Tot és millorable, segur, però si li hagués de fer un resum del meu país a algú de fora més o menys seria aquest. I aleshores, si Andorra és això, per què hi ha tanta gent enfadada? I compte, amb raó en molts casos. Doncs perquè tenim por d’anar a menys. I és una por dolenta perquè ningú està disposat a perdre el benestar.

En alguns llocs, països amb històries convulses, els habitants estan acostumats que el pèndul de la història els passegi per la desesperació i per això valoren els períodes de bonança. D’aquella Andorra en què els andorrans havien de marxar per poder guanyar-se el pa ja no en queda res. Ha estat esborrada per un cicle de progrés llarguíssim i volem que continuï. I ara, els polítics. Si repassem on som avui i on deia l’agenda del progressisme nacional que volíem ser fa 40 anys tampoc ens hem desviat tant. Ens hem homologat internacionalment amb una constitució moderna, ja no fem contraban ni blanquegem pasta als bancs, vivim sobretot del turisme, tenim impostos i inversió estrangera. O sigui que hem acabat fent allò que tothom veia que s’havia de fer els anys 80 i resulta que un cop aquí no ens agrada com queda tot plegat. I tenim por, i és normal però de tant en tant, potser algú hauria de dir que és possible que ens en sortim ni que sigui per posar convicció al procés.