Educar des de l’amor

Educar no és només transmetre coneixements. És, sobretot, deixar una empremta emocional. Un nen que creix envoltat d’amor creixerà amb confiança. I un adult amb confiança sabrà estimar, construir, respectar i viure amb plenitud. Per això, l’afecte és el primer alfabet que cal ensenyar. Fer créixer un nen mentalment no vol dir només omplir-li el cap de coneixements, vol dir obrir-li l’ànima a la tendresa, a l’amor, i educar-lo en la intel·ligència emocional.

Hi ha qui confon educar amb imposar, i l’autoritat amb el crit. Però el crit no educa: espanta. I un cor espantat no escolta, només s’amaga. Els nens no necessiten ordres fredes, sinó exemples vius. Aprenen molt més del que veuen que del que escolten. Si volem nens amables, siguem amables. Si volem nens valents, siguem valents. Si volem nens feliços, siguem feliços.

No hi ha millor herència que un nen que sap estimar

Els infants neixen amb una llum pròpia, una mirada neta i una creativitat salvatge. L’educació hauria de ser una invitació a preservar aquesta llum, no a apagar-la amb normes sense sentit. Cal ensenyar-los a somiar, a cantar, a perdre la por de caure. A equivocar-se i tornar a començar. A preguntar-se el perquè de les coses, i a no deixar mai de sorprendre’s.

Educar des de l’amor no vol dir absència de límits, sinó límits posats amb tendresa i coherència. Vol dir corregir sense humiliar, acompanyar sense ofegar, guiar sense imposar. És confiar en el potencial que tot nen porta dins, i ajudar-lo a desplegar-lo amb respecte, paciència i alegria. Tal com deia Maria Montessori: “Ajuda’m a fer-ho per mi mateix”. Els nens no són el futur. Són el present que construeix el demà. I com els mirem, com els parlem, com els escoltem, com els estimem... modelarà el món que vindrà. Perquè al capdavall, un nen estimat avui és un adult capaç d’estimar demà. I no hi ha millor herència que aquesta.