Siguem canaris

El passat cap de setmana en la visita de l’Andorra a Las Palmas de Gran Canària vaig viure una situació que em va confirmar que l’estiu no se m’està posant gaire bé. Deu ser la calor, però tinc la sensació que aquest any els mesos de juliol i agost estan durant més de trenta-un dies.

Un cop aterrat a l’illa vaig pensar que haver guanyat una hora al rellotge era una mala passada que m’havia fet el temps. Que haver d’aguantar 60 minuts més d’aquella calma i d’aquell no fer res era insuportable. Potser va ser la parsimònia amb la qual viuen els canaris, o que el menjar local no és fruit de la meva devoció o que de cada quatre paraules que em deien tres no les entenia. Però els segons semblaven hores i estar assegut a una terrassa com acostumo a fer a la plaça de la Germandat de Sant Julià era impossible.

Aturar-se permet analitzar les coses globalment

Després em vaig preguntar com podia ser que no fer res em semblés pesat. No és tant allò que diuen que un ha d’aprendre a avorrir-se, com que més aviat la qüestió és que un ha d’aprendre a estar deixant passar el temps –que no vol dir avorrir-se–. Conec ja a força gent que diu allò de “jo no en sé, d’estar quiet, perquè el temps és or”. És gent que procuro anar deixant de banda de la meva vida, però si som tants els que comencem a no sabem viure com els canaris potser és que tota la societat ens encamina cap allà.

Més d’una vegada he reivindicat la pausa en aquestes columnes. No com un deixar passar les hores, ni tampoc com una eina de descans. Sinó més aviat com una eina perquè les accions que fem en moviment siguin de més qualitat. Anar accelerat per la vida suposa, en moltes ocasions, no analitzar tots els prismes d’un conflicte o d’una decisió que s’ha de prendre. Per això aturar-nos ens pot donar aquella calma essencial per gestionar des de punts de vista molt més globals i no tan individuals. Córrer fa que només veiem la nostra opinió.

Això sí, una cosa és aturar-nos. L’altra és importar la calma amb la qual es viu a les Canàries. Potser simplement cal trobar un punt mig que ens serveixi per no frenar-nos en sec. Del mojo picón millor no en parlo.