La dictadura de la immediatesa

Fa només unes dècades, el fet d’esperar formava part del ritual quotidià. Esperàvem a la bústia una carta o al quiosc els diaris. L’espera donava forma al temps, li posava gruix, paciència i fins i tot poesia. Ara, esperar és sinònim de fracàs. Qui espera perd. Literalment.

Hem construït una societat on tot s’ha de servir calent i al moment: el menjar, l’opinió, la indignació. Si no responem a un missatge en cinc minuts, som sospitosos. Si un vídeo triga més de tres segons a carregar, el condemnem a l’oblit. Vivim amb l’imperi de l’ara, on el present no és una experiència, sinó una urgència.

Aquesta dictadura de la immediatesa ens ha deixat orfes de profunditat. La reflexió s’ha tornat sospitosa. El dubte, una feblesa. Qui no opina en calent, qui no escriu en majúscules a Twitter sembla que no existeixi. Els matisos s’han tornat inútils. La veritat, una molèstia.

Potser ha arribat el moment de recuperar el dret a esperar

Els mitjans, empesos per la mateixa lògica, han deixat de contextualitzar per competir en velocitat. La primícia ha substituït la precisió. Més val ser el primer a equivocar-se que l’últim a encertar. El periodisme de fons és avui un luxe marginal. I els lectors, convertits en usuaris, no volen entendre, només sentir.

Fins i tot la política –que tradicionalment tenia una relació més aviat tòxica amb el temps– s’ha adaptat al nou règim. Els discursos són eslògans. Les idees, tuits. Els programes, promeses de lliurament exprés. Canvi en vint-i-quatre hores, com si governar fos com rebre un paquet.

Mentrestant, ens empassem notícies i judicis morals com qui fa scroll al metro. Ens informem fent zàping. El món passa davant nostre i nosaltres ens creiem al dia. Però estem cada cop més fora de lloc.

Potser cal recuperar el dret a esperar. A no contestar. A dir m’ho pensaré. Potser la resistència més radical és la lentitud. Llegir un llibre. Escoltar algú. Escriure una carta.

En un món que només sap córrer, aturar-se pot ser l’única forma d’avançar.