Potencial malgastat

“Odio el potencial malgastat. Et tritura l’esperit, de veritat. Et trenca l’ànima”. Amb aquesta frase, Tyler, The Creator enllaça una cançó amb la següent al seu àlbum IGOR –una recomanació personal–. Tot i que ell parla del potencial d’una relació amorosa desaprofitada, el fons és el mateix. Poques coses pesen tant com veure algú –o un mateix– desaprofitar el seu talent. El pitjor del potencial perdut és que, sovint, no depèn només de la voluntat que es pugui tenir, sinó de circumstàncies externes que ens obliguen a conformar-nos o a abandonar somnis que un dia havíem tingut.

Tots tenim algun exemple proper. Algú que, si hagués triat un altre camí, si hagués tingut una mica més de sort o concentrat els seus esforços en un punt concret, pensem que hauria arribat molt més lluny. De vegades, fins i tot, és la persona que ens mira des del mirall; d’altres, aquell esportista que veiem per televisió i pensem “Tan bo que és… i mira com ha acabat”. Penso en Neymar o João Félix.

El fracàs és, massa sovint, el destí més habitual del talent

El problema és que el potencial, per si sol, no és garantia de res. No és una promesa escrita a foc; és matèria primera. I, com tota matèria primera, pot quedar oblidada en un magatzem o transformar-se en alguna cosa que deixi empremta. Però això requereix voluntat, constància i, sovint, sort. Potser aquest últim factor és el més determinant. Néixer i créixer en un entorn que ofereixi les condicions idònies per explotar el talent i que no aparegui cap pedra al camí capaç de trencar tot el que s’havia construït. I és que d’un punt cal ser-ne conscients: el fracàs és, massa sovint, el destí més habitual del talent, però això no vol dir que hàgim de deixar d’intentar-ho.

Potser l’odi de Tyler no és contra les persones que malgasten el potencial, sinó contra la renúncia. Contra aquell moment en què algú deixa de creure en el que podria ser. Perquè, al final, el pitjor no és perdre, és no haver jugat mai la partida.