Sobreturisme

El turisme és un motor econòmic molt potent per a tots els països arreu del món, així com una font de riquesa cultural, però quan el nombre de visitants supera la capacitat d’un territori, apareix el que s’ha anomenat sobreturisme. En efecte, ciutats com Venècia, Barcelona o Dubrovnik han vist com la massificació turística ha acabat comprometent la vida quotidiana dels seus residents i ha alterat (per no dir degradat) el seu patrimoni i medis naturals. A Andorra aquest fenomen també passa, ja que el país, amb la seva oferta d’esquí, comerç i natura, també viu moments de saturació, especialment en caps de setmana i festius. Les cues a carreteres, l’ocupació massiva d’espais naturals i la pressió sobre serveis bàsics generen tensions entre l’activitat econòmica i la qualitat de vida de la població. Aquest sobreturisme té, però, conseqüències sovint més greus que el simple fet de col·lapsar la xarxa viària o els serveis d’un país, ja que la multiplicació d’apartaments turístics en nombroses ciutats ha implicat una pujada important del preu de l’habitatge i ha provocat que part de la població local tingui problemes per allotjar-se. Arreu del món, diverses destinacions han aplicat mesures per frenar aquest sobreturisme, sovint promogudes per les autoritats públiques arran de queixes i protestes ciutadanes. Així doncs, i per donar només alguns exemples, Venècia ha implantat un sistema de reserva i taxa d’entrada per als visitants d’un dia, les illes Galápagos han limitat el nombre de turistes i Amsterdam o Barcelona han restringit la creació d’apartaments turístics. El sobreturisme és un problema global amb respostes locals, i la seva resolució passa per repensar el model turístic, diversificant l’oferta fora de temporada alta i potenciant un tipus de turisme més sostenible. La clau és trobar un equilibri: acollir visitants sense comprometre el medi ambient, la vida local ni l’experiència del propi turista.

Quan el nombre de visitants supera la capacitat d’un territori