Willy Fog va a Canillo

No sé què passa a Andorra que un trajecte de poc més de 20 minuts se’ns fa una muntanya. Que en moltes ocasions haver de canviar de parròquia requereix una planificació com qui travessa mig planeta. Aquests dies, que m’ha tocat fer trajectes d’uns 25 minuts de forma reiterativa, he intentat desxifrar el motiu pel qual no viuria a Canillo per 400 euros al mes.

Primer de tot cal dir que escriu un que viu a Sant Julià de Lòria i que fa un trajecte que, des de casa fins a la seva feina, dura set minuts en cotxe. Potser 12 si és una hora punta. Arribo a la rotonda del Quilòmetre zero que ja se’m fa llarg.

Anar a Canillo és un viatge que sembla propi de Willy Fog

En canvi, fer un trajecte de 30 minuts a Barcelona és el més normal del món. Moure’t amb metro o amb bus per la ciutat és més que assumible. També ho és un trajecte que impliqui sortir de la capital catalana perquè cal trobar un habitatge més assequible. Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i localitats que encara van més enllà són considerades a tocar de Barcelona. Trajectes que de normal superen la mitja hora i que en hora punta impliquen més d’una hora. I, així i tot, segueixo pensant que anar a Cornellà és un moment i que anar a Canillo és un viatge propi de Willy Fog.

Per tant, si la qüestió del temps o de la distància queden en un calaix, la reflexió em va conduir cap al concepte clau que pot ser el de sentir-te a casa. Les parròquies més altes han de ser capaces d’atraure la gent tots els dies de l’any i no tan sols en temporada alta quan alguns bars estan plens de turistes que donen vida.

Viure de forma assequible és essencial, però viure bé també ho és i més si avui en dia la diferència salarial entre Espanya i Andorra no és tan gran com ho era fa uns anys. Millorar la qualitat de vida dels ciutadans no passa per seguir pressionant les empreses, sinó per construir una xarxa social que faci que els que aterren al país s’hi vulguin quedar perquè se senten com a casa.