Els anys viscuts

Diu el conte: un viatger arriba a un poble petit i curiós. Visitant el cementiri, s’adona que a les làpides no hi figura l’edat biològica dels difunts, sinó la quantitat d’anys que realment havien viscut amb plenitud. Alguns només en sumaven tres, altres set, pocs arribaven a deu. Sorprès, pregunta a un vell del poble què significa allò. I l’ancià li respon: “Aquí només escrivim els anys que la persona va viure de veritat. No comptem el temps passat, sinó el temps sentit.”

Aquesta llegenda ens sacseja: quants anys de vida plena podríem escriure a la nostra làpida? Vivim envoltats de rellotges i calendaris, atrapats en rutines que ens fan confondre existir amb viure. Ens passem els dies acumulant hores, però sovint oblidem alimentar l’ànima. Són massa els qui, quan miren enrere, es pregunten: “I si no hagués estat tan ocupat, hauria estat més viu?”

El que compta és com ha estat de viva la nostra existència

Edgar Stieglitz deia: “L’important no és la quantitat d’anys a la teva vida, sinó la quantitat de vida als teus anys.” I Marc Aureli ho resumia amb cruesa: “No és la mort el que hem de témer, sinó no haver viscut mai de veritat.” Ambdues reflexions ens interpel·len com un mirall incòmode però necessari.

Viure intensament no vol dir omplir l’agenda, sinó sentir cada moment amb presència i autenticitat. És estimar de debò, caminar amb els ulls oberts, riure amb el cor, plorar sense por, aturar-se per contemplar. És posar ànima als dies, no només dies a la vida. És prendre consciència que cada instant pot ser irrepetible, i que cada relació és una oportunitat d’estimar millor.

Potser no podem triar la durada del nostre viatge, però sí la intensitat amb què caminem. Que el nostre pas pel món no sigui només una estadística vital, sinó una petjada plena de sentit. Perquè al final, el que compta no és com ha estat de llarga la vida, sinó com ha estat de viva la nostra existència. I això només ho decideix cada batec que ens atrevim a viure del tot.