El valor del civisme

Diu l’Àlex Rovira Celma en un dels seus magnífics posts, que la gran assignatura pendent de la nostra societat és el civisme, i quanta raó té. Avui, més que mai, sembla que hem oblidat que la llibertat no és fer el que volem, sinó comprendre que vivim en un espai compartit que cal respectar. Hem convertit els drets en consignes i els deures en paraules incòmodes, com si la responsabilitat fos una càrrega i no un acte d’humanitat.

El civisme és l’art de recordar que la nostra existència s’entrellaça amb la dels altres. És saludar el veí, recollir el que embrutem, parlar amb amabilitat i escoltar amb respecte. És saber que un petit gest pot millorar o empitjorar el dia d’algú. Com deia Confuci: “Sense principis comuns, és impossible la convivència.”

Sense principis comuns no hi ha convivència

Podem legislar cada detall de la vida pública, però sense civisme, les lleis són paraules mortes. La convivència s’alimenta de la voluntat diària de ser curosos amb l’entorn i amb els qui ens envolten. Cedir el pas, moderar el to, tenir paciència... tot això construeix societats més sanes.

Gandhi deia que “la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per la manera com tracta els seus més febles”. Civisme és, precisament, atendre aquesta fragilitat: cuidar els espais comuns, protegir els més vulnerables i vetllar perquè el benestar col·lectiu estigui per sobre del benefici individual.

Practicar el civisme és sembrar futur. És entendre que la llibertat sense respecte és egoisme, i que la convivència no és una opció, sinó una necessitat vital. Com més persones entenguin que la seva actitud diària importa, més justa, neta i amable serà la societat que construirem junts. I potser, aleshores, podrem dir amb orgull que la nostra assignatura pendent ja ha estat aprovada.

Gràcies, Àlex, per recordar-nos la seva transcendència i importància.