Manual de resistència

Des del primer minut que Pedro Sánchez va aconseguir reunir al seu voltant partits nacionalistes de dreta i esquerra, i guanyar la investidura al Congrés dels Diputats espanyol, es va desfermar una campanya ferotge per part dels partits de dreta i els mitjans de comunicació acòlits de Madrid per deslegitimar aquest govern.

El cert és que el president espanyol, sigui per propi convenciment o bé per acontentar els seus socis, ha trencat els paradigmes de la política espanyola establerts des de la transició, prenent iniciatives insòlites com la llei d’amnistia, recentment validada pel Tribunal Constitucional en una sentència polèmica, permetre parlar en les llengües cooficials al Congrés dels Diputats, i lluitar perquè aquestes llengües siguin també reconegudes a la Unió Europea.

Pedro Sánchez o com fer de la necessitat virtut

A la pregunta de si Sánchez hauria fet el mateix si no hagués necessitat els vots nacionalistes, la resposta la va donar ell mateix: com fer de la necessitat virtut. Per tant, sembla evident que totes aquestes decisions han estat condicionades per tenir majoria al parlament. Però la pregunta és si es considera que aquestes mesures són o no adients per al conjunt del país. Segons la meva opinió, el reconeixement de les llengües cooficials hauria de ser una qüestió d’Estat a la qual tothom hauria de donar suport, ja que és un patrimoni cultural d’un valor immaterial incalculable.

Quant a l’amnistia, el cert és que aquesta llei ha reconciliat els catalans, enfrontats entre ells per un conflicte polític que, per les actuacions nefastes d’uns i d’altres, es va acabar judicialitzant amb les indesitjables conseqüències per tots conegudes.

Després dels últims esdeveniments, és imprevisible preveure com reaccionarà el president espanyol, assetjat fins i tot dins del seu partit. Però finalment caldrà valorar el que ha aconseguit, encara que, com va dir Dostoievski, res és més fàcil que denunciar l’adversari, res és més difícil que entendre’l.