Entomar el pas del temps

Em deia una amiga meva que sentia tristesa en veure com anava canviant Andorra, sentia que es perdia la identitat de l’Andorra on havia crescut. La raó és que, inevitablement, les coses canvien sense demanar permís, i aquesta tristesa que sentim la comparteixen veïns i veïnes de la majoria de ciutats europees. És el mateix que sent el Manolo, Lolo per als amics i guia de la ciutat de Màlaga, mentre m’explica que s’ha convertit en una ciutat de franquícies, on només resisteixen un quiosc, una farmàcia, una gelateria i algun heroi més en el famós carrer Larios, un dels 50 carrers més cars d’Europa. Són fets que haurem d’entomar, com entomem el pas del temps, i això cadascú ho porta com vol. Dels aniversaris feliços de la infantesa, passem a la festassa dels 18, quan ja podrem fer el que vulguem, encara que després t’adonis que necessites alguna cosa més, com són diners. Després continuen els 20…29 fins a arribar a la trentena, que no sé per què et fa sentir que ara ja sí que ets adult, quan en realitat continues sent un infant que s’ha de començar a buscar les garrofes. Segueix el cop de fer-ne 40, que això sí que és fer-se gran!, em diu el Lolo tot ensopit. I quan en fas 50, ja estàs ben fotuda, perquè, clar, no viuràs pas fins als 100. I ja et diuen que has d’anar restant i quan en fas 60, comencen els comentaris del tipus “ja m’agradaria a mi estar com tu a la teva edat”. I tornant a la tristesa de la meva amiga, el que ens provoca aquesta melancolia és la nostra memòria i tots els nostres records, records que generalment són bons, perquè el nostre cervell ens cuida com una mare, i els records negatius els amaga amb clau. De la mateixa manera que sentim angoixa si pensem massa en el futur, un futur que no podem saber ni controlar. I com ens indica el nostre cervell, hem de ser pràctics: qui dies passa, any empeny! I com deia no sé qui, el que serà fotut de debò serà aquell dia que ja no se n’hi puguin afegir més. Doncs xalem!

Mal per mal, millor “xalar” que “entomar”