Diplodocus

En el món en què em vaig criar com a periodista competíem i ens odiàvem amb els competidors amb la quantitat justa d’odi per deixar espai a l’admiració per qui et posava les coses difícils. Competíem per arribar abans, per fer-ho millor i perquè ens agradava. En aquest món, a principi dels noranta, vaig tenir la immensa sort d’aprendre de companys i competidors. I en cada batalla perduda, i en vaig perdre una bona col·lecció, vaig entestar-me a recol·lectar tota la informació possible perquè venia amb un dèficit important, ja que no tenia estudis universitaris. Passat el temps, un dia t’adones que has après un ofici i el periodisme és d’aquells que demanen atenció, intenció i un punt de dolor, perquè és un món d’eleccions permanents. I cada decisió que prens és una que has deixat de prendre. Per això al final del dia el que et queda és aquesta batalla amb el quadre inacabat que és el teu criteri. I el que digui que això és fàcil està mentint. No ho és, per això aquest ofici és fascinant.

Competíem per arribar abans, per fer-ho millor i perquè ens agradava

Aquell món en què em vaig criar ja no existeix. Ara observo amb les mans al cap com hi ha periodistes que fan de caps de premsa d’entitats sobre les quals després hauran d’escriure o xerrar. En el món del qual vinc això seria inacceptable i ho seria per motius obvis de conflicte d’interessos. Però ara és la nova normalitat i els únics que ens posem les mans al cap som els quatre diplodocus descatalogats que no acabem d’entendre en quin calaix ha deixat el món el sentit comú.

Cada dia hi ha més periodistes, alguns d’excel·lents, dedicats a la comunicació institucional. Alguns flirtejant amb el fet de ser spin doctors i d’altres portant agendes d’actes i fent fotos per a major glòria de qui els paga. I qui els paga ho fa més generosament i amb millors horaris que els mitjans de comunicació. Jo mateix he estat nou anys en aquest costat fosc i cap dia d’aquests nou anys vaig sentir que fes de periodista. Com diu un amic meu: fer de periodista és tenir problemes, si no en tens mai cap és que treballes d’una altra cosa.