La comoditat
Jo devia tenir 15 anys. Era un centrecampista amb llibertat de moviments. Em podia asseure una mica més cap a l’esquerra o cap a la dreta, però sempre a la banqueta. Cap retret, els que jugaven eren millors. Això si em posaven, és clar, perquè hi havia dies que no jugava. L’entrenador era una llegenda, havia jugat a primera divisió un munt de partits amb l’Atlètic de Madrid. Robi es deia i veure’l jugar a l’FC Andorra –jo formava part dels equips de base– era un privilegi perquè convertia en senzilles les situacions més complicades. Robi era canari, com Pedri. En un entrenament al Comunal i per algun motiu que el meu enigmàtic caparró no sap explicar vaig entrenar entestat a demostrar que mereixia jugar més i el camí que vaig triar va ser el que menys podia seduir algú amb la cultura futbolística del meu entrenador, em va donar per no passar la pilota a ningú. Robi em va fer fora de l’entrenament i em va regalar una pilota: “Ya que la quieres, para ti sólo.” Vaig contestar, ell també, i la jerarquia, la seva i l’única que hi havia, va decidir que “hasta que no entiendas que esto es un equipo no vuelvas”. Ho vaig passar fatal, l’orgullet em va impulsar unes hores, potser dos dies, “no penso tornar mai més”, em repetia. Això va passar un dijous i dilluns al vespre ja tornava a ser a l’entrenament disculpant-me amb Robi i els meus companys, amb llàgrimes als ulls. El tècnic em va fer una abraçada paternal i a entrenar. Per cert, ni se’m va acudir explicar-ho als meus pares.
Robi em va fer fora de l’entrenament i em va regalar una pilota
El món ha canviat. Res és com era, però quan veig notícies en què els arguments per prendre decisions en àmbits com la cultura i l’esport són “els joves no estan còmodes”, no puc evitar demanar-me si ho estem fent bé. Han d’estar sempre còmodes els joves? L’aprenentatge i l’esforç no poden comportar travessar algun camp una mica minat? I al mateix temps que m’ho demano penso que dec ser l’únic que està dedicant el seu temps a aquest assumpte. Per cert, allà on estigui, perquè va morir, gràcies, Robi, per la lliçó.