Desenterrant emocions

En el teixit profund de l’existència humana, les emocions representen un dels pilars més complexos i, sovint, menys compresos. En una era que celebra la productivitat, l’aparença d’èxit i la fortalesa infrangible, ha esdevingut un acte gairebé subversiu reconèixer la fragilitat. En paraules de Paulo Coelho: “De vegades, quan la gent plora no és perquè sigui feble, sinó perquè fa massa temps que és forta.” Aquesta cita evoca una veritat tan universal com atemporal: l’esgotament emocional que resulta de carregar, en silenci, amb el pes del món.

Des de petits, ens han ensenyat a amagar les llàgrimes, a veure-les com a signes de vulnerabilitat o debilitat. Se’ns inculca la idea que mostrar les nostres emocions ens exposa, ens fa més fàcils de ferir. El silenci s’erigeix en el refugi dels qui no poden o no saben com articular-ne el dolor. Tanmateix, aquesta contenció emocional, en lloc de ser un acte de fortalesa, es converteix en una càrrega insostenible.

És un acte de valentia permetre que l’ànima respiri

És inevitable que en algun moment de les nostres vides enfrontem la necessitat imperiosa de desenterrar aquestes emocions llargament reprimides. No és un procés senzill. Sovint involucra una confrontació amb les nostres pors més profundes, amb el dolor que hem amagat sota capes de fortalesa impostada. Però, paradoxalment, és en aquest desenterrar on hi ha la veritable fortalesa. No hi ha més acte de valentia que permetre que l’ànima respiri, que les emocions flueixin i trobin el seu camí cap a la superfície, encara que sigui a través de les llàgrimes.

Plorar, lluny de ser un acte de feblesa, és una manifestació física de la resistència. És el cos, la ment i l’esperit demanant un descans, un moment de treva a la interminable batalla de la vida. La cultura contemporània, amb la seva obsessió per la perfecció i l’èxit ininterromput, tendeix a asfixiar aquesta part essencial de la nostra naturalesa. I així, els éssers humans, en el seu esforç per ser eternament forts, obliden que la fortalesa rau, precisament, a saber quan és moment de rendir-se i deixar sortir el que portem dins.